miércoles, 29 de octubre de 2008

LES MENTIDES CONTRA CATALUNYA


L'espanyolisme comença a fabricar por per contrarestar les ànsies d'independència d'una majoria cada cop més àmplia de catalans.

Arguments i fets demostren que la independència és del tot posible

Que el procés cap a la independència no serà senzill ho saben fins i tot els més acèrrims defensors de l'estat propi. Però que no es tracta de cap quimera ho il•lustren exemples recents, i ho saben els sectors espanyolistes, que ja han activat tots els mecanismes per calmar les ànsies d'independència d'un sector majoritari i cada cop més ampli de la societat catalana. La por és el primer instrument que han triat per aconseguir-ho. En els últims dies, partits i mitjans de la cavernahan començat a difondre un extens catàleg de mentides que van des de la irreversible sortida d'una Catalunya independent de la zona euro fins a l'extinció del sistema de pensions, una intervenció militar o un horitzó econòmic més desastrós que l'actual. Experts consultats per El Punt Avui rebaten amb arguments onze d'aquestes mentides. I deixen clar que, des de la reflexió i els fets, la independència del nostre país és perfectament possible.


¿Catalunya quedaria fora de la Unió Europea?
¿Els jubilats deixaran de cobrar les seves pensions?
¿L'Estat deixarà de pagar l'atur i altres subsidis?
¿L'exèrcit espanyol enviarà els tancs contra Catalunya?
¿El nou estat català bandejarà la llengua castellana?
¿La Catalunya independent quedarà fora de l'euro?
¿Ni el Barça ni cap equip català no jugarà en lligues espanyoles?
¿El PIB de Catalunya s'ensorrarà?
¿El boicot comercial ofegarà l'economia catalana?
¿La independència obrirà un greu conflicte social?
¿La Constitució és intocable i l'autonomia es pot suprimir?



¿Catalunya quedaria fora de la Unió Europea?

La UE no vol una altra Noruega

L'adhesió de la Catalunya independent es faria per la via ràpida perquè ja aplica la legislació comunitària i és un contribuent net

Les pressions espanyoles fan callar Durão Barroso, però Brussel•les ja fa informes jurídics per preparar l'ampliació interna

La independència es pren, no es demana a Madrid però tampoc a Brussel•les. A la Unió Europea no l'entusiasma precisament la possibilitat d'una secessió i no farà res per facilitar-la, però si es produeix s'assegurarà que Catalunya no es converteixi en una altra Noruega, un país ric que es queda fora del club, i evitarà el fracàs que representaria que el mapa d'Europa s'empetitís. L'Estat català no formaria part automàticament de la UE i hauria de negociar-ho en l'àmbit internacional, però el seu reingrés es faria per la via ràpida (si Espanya no ho boicotegés n'hi hauria prou amb una de les habituals cimeres de matinada a Brussel•les), perquè ja aplica la seva legislació i, de fet, continuaria sent un contribuent net.

Les pressions espanyoles han fet callar la Comissió Europea, que en les darreres setmanes havia parlat obertament del futur encaix d'una Catalunya independent a la UE. Les queixes rebudes del govern del PP i d'alts càrrecs espanyols a Brussel•les, començant pel mateix eurocomissari Almunia, han provocat malestar i una guerra interna a l'executiu de Durão Barroso. Els seus portaveus han rebut l'ordre d'ignorar la manifestació de la Diada, mirar cap a una altra banda i limitar-se a respondre “no comment” sense interferir ni fer cap especulació sobre la possibilitat d'una secessió. Però a Brussel•les ja hi ha corredisses i es comencen a fer estudis jurídics sobre una ampliació interna amb Escòcia o Catalunya. Precisament aquesta setmana, CiU, ERC i ICV han demanat a Brussel•les que fixi un full de ruta clar, democràtic i transparent, amb les passes que haurà de fer el nou estat català per quedar-se a la Unió. Els euròcrates consultats reconeixen que “el període entre la independència i l'adhesió com a membre de ple dret seria molt curt perquè el dret comunitari, la legislació europea, ja s'aplica al 100% a Catalunya”. Brussel•les només hauria de “verificar” que les institucions d'aquest nou estat independent “compleixen els principis bàsics de la UE de respecte de la democràcia i de l'estat de dret i protecció de les minories”.

Durant aquest període de transició, no hi hauria cap mena de restricció a la lliure circulació de persones, mercaderies i capitals, perquè el Tractat de Schengen continuaria aplicant-se –no només per als set milions de catalans sinó sobretot per als 493 milions d'europeus que no poden perdre els seus drets a Catalunya.



¿Els jubilats deixaran de cobrar les seves pensions?

Les estructures productiva i demogràfica de Catalunya garanteixen la sostenibilitat de les prestacions, segons els experts

La recuperació del dèficit fiscal permetria incrementar les pensions en un percentatge raonable d'un 20%

Europa, més preocupada per la situació en què quedarien les percepcions de la resta de l'Estat

Què passarà amb la meva pensió? Si no la primera, és una de les preguntes recurrents en tota conversa sobre la independència de Catalunya. El tema preocupa perquè, de moment, la caixa comuna depèn completament de Madrid.

La professora Marta Espasa, del departament d'hisenda pública de la UB, recorda que en el capítol de la Seguretat Social, segons les dades que van del 2006 al 2009, Catalunya va registrar superàvit cada any, tret del 2009, just després del debut de la crisi, en què hi van faltar 1.256 milions, un 0,64%. El mateix any, però, a l'Estat (descomptant Catalunya) el dèficit va ser molt més gran, en termes absoluts, òbviament, 21.966 milions, però sobretot en termes relatius, ja que la quantitat va representar un 2,56% del total. Espasa remarca que les pensions “tenen menys a veure amb la demografia que amb l'estructura productiva i les cotitzacions”, que són clarament favorables a Catalunya.

El superàvit recurrent el confirmen molts altres experts, com els professors de la UB Emili Valdero i Elisenda Paluzie, que l'han difós aquests dies en diversos mitjans, i hi ha estudis com el que Espasa mateix va fer junt amb Núria Bosch per a la fundació Catdem. També des d'EADA, el professor Joan Tarradellas apuntala la viabilitat de les pensions a Catalunya recordant que “el volum certificat del dèficit fiscal actual, uns 16.000 milions, equival a les pensions dels catalans, que en un país independent podrien veure incrementada la seva prestació de manera raonable en un 20%”.

Per Tarradellas, a la vista dels últims saldos de la Seguretat Social, a Europa “preocupa més la situació en què quedaria la resta de l'Estat”. Segons un estudi de Fedea, nou comunitats autònomes són deficitàries i no podrien pagar aquestes prestacions, “i les netament aportadores no podrien sufragar els dèficits”, subratlla l'acadèmic.

El professor d'EADA és taxatiu amb aquest tema: “Catalunya té una indústria potent, unes exportacions diversificades i, un cop independents, disposaríem d'un dèficit fiscal amb un clar efecte multiplicador.” Aquest cercle virtuós provindria de l'estímul del consum intern que generarien els increments en les pensions i en la descàrrega cap a les empreses, que, amb una fiscalitat menor, podrien generar més feina.

Finalment, Espasa recorda que en la repartició del Fons de Reserva de la Seguretat Social “es podrien aplicar criteris basats en el percentatge del PIB, la població o les inversions que s'hagin fet (18%, 16% i 14%, respectivament”). En el cas de Txèquia i Eslovàquia es va aplicar el criteri poblacional, recorda Tarradellas.


¿L'Estat deixarà de pagar l'atur i altres subsidis?

La fi del dèficit fiscal suposaria la injecció anual a l'economia de fins a 25.000 milions d'euros, una aportació que ajudaria a frenar la destrucció de llocs de treball

L'augment dels recursos i la baixada del nombre de demandants faria més sostenible el sistema

Fins i tot es podria plantejar apujar la cobertura de les ajudes actuals


Madrid assegura que si Catalunya vol seguir en solitari es trobarà tantes pedres pel camí –boicots, aranzels, expulsió de l'euro...– que l'economia anirà pitjor i l'atur s'enfilarà més, si és que és possible, cosa que farà perillar el pagament de les prestacions d'atur i les ajudes posteriors que s'ofereixen als col•lectius més desafavorits. Hi ha veus, però, que sostenen que un nou escenari faria precisament més sostenible el sistema, ja que una Catalunya independent tindria més recursos per frenar la sagnia de l'atur. El millor, apunten, és que no hi ha cap guardiola que s'hagi de repartir –cosa bona si el divorci no fos de mutu acord– perquè els recursos per pagar les prestacions es calculen anualment en els pressupostos generals de l'Estat però es generen mes a mes amb les cotitzacions de treballadors i empresaris.

Emili Valdero, doctor en economia de la UB, sosté que “com que els diners que es fan servir per pagar les prestacions d'atur surten dels impostos dels ciutadans, ho calculis com ho calculis tindríem diners suficients fins i tot per millorar les ajudes”. Valdero apunta que si Catalunya es quedés tot el que recapta, tindria més diners per complir amb el Servei d'Ocupació, però és que a més n'hauria de gastar menys. La base és matemàtica. Aplicant els models estadístics que fan servir el BCE o l'FMI, Valdero determina que per cada euro que gasta la Generalitat es genera un efecte multiplicador en l'economia d'entre 1,3 i 1,4 euros. “El dèficit fiscal se situa entre els 16.000 i els 20.000 milions d'euros, depèn de l'any, així que, si injectes aquests diners a l'economia, el creixement del PIB s'acostarà als 25.000 milions d'euros. La xifra és brutal, és clar que es generaria més activitat i llocs de treball”, afirma.

L'economista i col•laborador de l'IESE Jaume Argerich reflexiona que els diners que es fan servir per pagar les prestacions d'atur surten de les retencions que s'apliquen a la nòmina i que amb el mercat laboral en caiguda lliure hi ha un important decalatge entre el que entra i el que surt.

A nivells del País Basc

En el cas de Catalunya, la diferència és d'uns 2.000 milions d'euros (15.000 a nivell espanyol). Això significa que a llarg termini s'haurà de debatre si és sa que no hi hagi una relació directa entre el que s'ingressa i el que es gasta, però a curt termini el canvi d'escenari no afegiria problemes. Com argumenta Argerich, amb un superàvit públic d'entre el 5% i el 6% el sistema seria més sostenible que l'actual. “A més –hi afegeix–, l'economia comença a generar llocs de treball a partir d'un creixement del PIB del 3%, així que seria possible que a Catalunya ens plantéssim a nivells d'atur de l'11%, similars als del País Basc.”
El professor d'Eada Joan Tarradellas comparteix aquestes tesis: “Si Catalunya arribés a la independència, no només no perillaria el pagament de les prestacions socials sinó que en poc temps el sistema seria molt més sostenible. T'ho miris per on t'ho miris, el volum de diners extra seria tan monstruós que es podrien aplicar multitud de mesures, com ara abaixar l'IVA, reduir la fiscalitat de les empreses, disminuir les retencions de la nòmina o millorar la cobertura de l'atur o la jubilació, que voldria dir més consum.” La reactivació de l'economia “passa per no fer retallades –continua–, i una injecció de més de 16.000 milions anuals és, en proporció, com dues o tres vegades el programa d'estímuls aplicat als Estats Units”. “I en aquest cas estem parlant de diner fresc, no paper imprès per una màquina”, remata.


¿L'exèrcit espanyol enviarà els tancs contra Catalunya?

Experts en dret constitucional veuen gairebé inviable que les legislacions puguin avalar una invasió si Catalunya proclama la independencia

Europa és el principal garant perquè no es produeixin actes violents

Alguns militars han atiat el foc i els sectors més ultres apel•len a un article de la Constitució per intentar decretar l'estat de setge


“La independència de Catalunya? Per sobre del meu cadàver.” Aquesta va ser l'amenaça del coronel Francisco Alaman quan li van preguntar sobre la situació de Catalunya i també sobre l'Ajuntament de Sant Pere de Torelló, que es va declarar territori lliure i sobirà.

Aquesta atzagaiada es va produir dies abans de la històrica manifestació independentista de la Diada. Aquella marxa i el pas endavant que ha fet Artur Mas cap a l'estat propi han escalfat la caverna mediàtica espanyola. Alguns sectors ultres han atiat el foc i han intentat posar la por al cos dels catalans amb una possible intervenció de l'exèrcit en cas que Catalunya proclamés la independència. Bàsicament enarboren uns quants articles de la Constitució, que interpreten, demagògicament, a la seva manera. Per exemple l'article 8, que assegura que les forces armades tenen com a “missió defensar la integritat territorial i l'ordenament constitucional”. També es fan seu l'article 116, que preveu declarar l'estat de setge en cas d'una situació d'emergència, i el 155, que es refereix a l'adopció de “mesures necessàries” per part del govern espanyol en cas que una comunitat autònoma “atemptés contra l'interès general”.

Unes teories, però, que els experts en dret constitucional consultats per aquest diari tiren per terra, sobretot tenint en compte que en el “tarannà actual europeu” és gairebé “inviable” una ocupació militar.

El professor de dret constitucional de la UPF, Héctor López Bofill, recorda que l'article 155, si s'apliqués, no suposaria cap mena d'implicació de l'exèrcit, perquè només es parla d'una intervenció política per part del govern espanyol, mentre que el 116 –el de l'estat de setge– tampoc no el preveu en pintura. I el 8? El de la integritat territorial? “S'ha d'entendre el context de la Transició en què es va redactar la Constitució. Aquest article es va incorporar per satisfer un poder fàctic concret”, destaca López Bofill, que afegeix: “Una intervenció de l'exèrcit és contrària al dret de la Unió Europea. A l'Estat espanyol se li suspendrien els seus drets de vots a les institucions.”

La professora de dret constitucional de la UIC, Montserrat Nebrera, fa unes explicacions semblants. Això sí, preveu la possibilitat d'una petita escletxa legal en la Constitució que podria validar jurídicament una actuació d'aquest tipus –la combinació dels articles 116 i 155–, però políticament no ho veu possible atès l'esperit europeu. També indica que l'article 8 és un “principi integrador pensat més per les fronteres” i que si l'exèrcit l'apliqués seria del tot “inconstitucional”.

Per la seva part, el president de Justícia i Pau, Arcadi Oliveres, està convençut que el procés cap a l'estat propi es faria de manera pacífica com en altres casos europeus, i posa com un dels exemples destacats Eslovènia.


¿El nou estat català bandejarà la llengua castellana?

Juristes i sociolingüistes subratllen que no es pot prohibir cap llengua

El català i el castellà haurien de conviure, tot i que la llengua pròpia del país hauria de ser preeminent

En una Catalunya independent la llengua catalana adquirira un estatus d'entitat pròpia, n'augmentaria l'ús social i la castellana no significaria cap amenaça


En una Catalunya independent es mantindrien les dues llengües (català i castellà), amb una preeminència de la primera, i no seria impossible pensar que s'hi afegissin d'altres, com ara l'anglès, a més de l'oficialitat de l'occità (aranès) a l'Aran. De prohibicions, res. O, com a mínim, així ho plantegen a priori tant sociolingüistes com juristes especialitzats en qüestions de llengua. El catedràtic de dret administratiu de la UAB Antoni Milian i Massana és clar: “Que si es prohibirà el castellà?, això és una bajanada!” “D'altra banda, una cosa així aniria contra els tractats internacionals de drets humans”, sosté.

Partint de la base que el dret no permet prohibir cap llengua, el resum dels experts és que en un estat català la llengua catalana adquiriria una entitat pròpia i un nivell d'ús social destacat i, per tant, conviuria amb el castellà sense problemes. En una entrevista a ABC Punto Radio fa pocs dies, el president, Artur Mas, va manifestar que la Catalunya independent “hauria de mantenir l'ús del castellà, perquè és una llengua que als catalans els convé saber i que és d'ús comú per a molts catalans”.

Fa un any, coincidint amb l'èxit de la cançó Jenifer d'Els Catarres –la història d'amor entre una “choni de Castefa” i un català de la ceba– l'expresident Jordi Pujol va declarar que “la Jenifer ha d'assumir Catalunya tota ella, també la llengua”. El cas de les Jenifer, és a dir, el progrés intergeneracional del català entre els castellanoparlants, és un dels punts claus, segons el president de la Societat Catalana de Sociolingüística (SCS), Joaquim Torres, perquè hagi resistit. Un estudi del 2008 va indicar que mig milió de persones que parlaven castellà amb els pares ho feien en català amb els fills. Fenòmens com aquest, segons diu Torres, expliquen que el català sigui l'única llengua del món d'un país desenvolupat que no té un estat mitjà al darrere i manté una vitalitat. “En una situació d'independència, aquest valor social pujaria”, conclou.

Torres i Milian coincideixen que català i castellà haurien de ser oficials amb una “certa prioritat” per a la primera. “El castellà ja no seria cap amenaça, perquè el problema d'ara és que el català és inútil a Espanya i pràcticament innecessari a Catalunya”, argumenta Milian. Amb un estat propi, les coses canviarien. “En un marc en què el català fos útil plenament, arribaria a ser necessari i tindria un futur assegurat”, apunta el catedràtic de dret administratiu de la UAB i autor, entre altres obres, del llibre Drets lingüístics per a tothom. Milian afirma també que el català com a llengua oficial d'un estat es convertiria en llengua oficial de la Unió Europea i ja no hi hauria barreres per fer lleis com ara la que podria establir que l'etiquetatge dels productes fos almenys en català.

De ser útil a necessària

“Ara és una mica parlar per parlar, perquè hem de partir de la base que qui ho haurà de decidir serà l'assemblea constituent i no tindran els condicionants que tenim actualment”, adverteix el president de la SCS. Per emmarcar-ho, això dels condicionants, es refereix al concepte de subordinació que va utilitzar el lingüista Joan Solà, sobretot en els últims anys de vida: “Quan una llengua no té un estat al darrere no té un suport en la vida social i això li passa al català; en una situació d'independència passarà a tenir valor social i, en conseqüència, a ser una llengua viva i amb futur.” La clau serà, per tant, el salt de ser “útil a ser necessària”.

Salvant les distàncies, Torres recorda com els anys vuitanta, amb el pas de la dictadura a l'estat de les autonomies, es van començar a sentir les primeres converses bilingües amb els taxistes a Barcelona, per exemple. I quan es va començar a demanar el català per treballar en uns grans magatzems.



¿La Catalunya independent quedarà fora de l'euro?

L'estat català mantindria l'euro i seria la tercera economia més internacionalitzada del món i la quarta més rica de la UE

Les 4.000 multinacionals instal•lades a Catalunya no en permetrien l'expulsió i si als socis del centre i el nord els fessin triar farien fora la ineficient i jacobina Espanya

Brussel•les ja no pregunta ‘què', sinó ‘quan'

Ni la pesseta, ni els croats abolits pels decrets de Nova Planta, ni els florins d'or d'Aragó de Pere III el Cerimoniós, ni els quaterns ni tampoc les monedes emporitanes del segle V aC. La Catalunya independent no hauria de recuperar cap moneda ni inventar-se'n una de nova i podria mantenir l'euro, tot i les amenaces espanyoles. Les 4.000 multinacionals que hi ha instal•lades avui al país no en permetrien l'expulsió i, de fet, si als socis del centre i del nord d'Europa els fessin triar, encara farien fora la ineficient, autàrquica i jacobina Espanya. “La pregunta que em fan a Brussel•les ja no és «Què feu els catalans?», sinó «Quan ho fareu?»”, assegura l'eurodiputat Ramon Tremosa.

L'estat català seria la tercera economia més internacionalitzada del món i el quart país més ric de la Unió Europea en PIB, calcula el Cercle Català de Negocis. Fins i tot sent víctima d'un boicot comercial espanyol es mantindria en el top ten, en la setena posició del rànquing mundial d'exportacions en termes relatius, per sobre d'Alemanya. “Small is cute, sexy and successful [o al pot petit hi ha la bona confitura]”, defensa un estudi de la Universitat de Harvard. I és que els estats petits són més viables econòmicament, “tendeixen naturalment a obrir-se al comerç”, a exportar més que els grans, “són més hàbils per adaptar-se als canvis dels mercats i especialitzar-se i internacionalitzar els negocis”, i sovint destaquen en “innovació”, defensa l'economista gal•lès Adam Price.

Segons el Banc Mundial, les exportacions dels socis petits de la UE (els de menys de quinze milions d'habitants) han crescut un 50% entre el 2000 i el 2008, mentre que els grans no han passat del 35%. Vuit de les vint economies més competitives del món tenen una població similar a la catalana, com ara Suècia (9 milions d'habitants), Àustria (8), i Finlàndia, Dinamarca i Noruega (5). I Suïssa (8) té més premis Nobel per càpita que cap altre país i té tres universitats entre les deu millors del món. “Les petites nacions juguen amb avantatge en els mercats internacionals: l'eficiència econòmica requereix especialitzar-se en pocs productes i serveis i sovint ocupen vetes de mercat que són massa petites per a les grans nacions”, subratlla el premi Nobel d'Economia 1992, Gary Becker.

Fins i tot si Catalunya quedés fora de la UE, “podria decidir unilateralment continuar utilitzant l'euro com a moneda de curs legal o arribar a acords amb la Unió Monetària Europea per oficialitzar-ne l'ús, com han fet Andorra i Mònaco”, explica el doctor en economia i expert en política de la competència i regulació econòmica Lluís Saurí. “En aquest cas, però, Catalunya estaria renunciant a tenir política monetària pròpia”, adverteix. També el Vaticà, Liechtenstein i San Marino, i Montenegro i Kosova fan servir l'euro tot i no formar part de la Unió (en total són tres milions de persones).

“Catalunya no tindria cadira en la direcció del BCE, però de fet Espanya ara ja tampoc en té”, recorda el professor d'economia política de la London School of Economics Joan Costa Font. El ministre català de Finances tampoc no podria participar en les reunions de l'Eurogrup i l'Ecofin a Brussel•les fins que Catalunya no reingressés a la UE.

Saurí adverteix que “un nou estat català assumiria part del deute públic espanyol i hauria de finançar-se autònomament”, perquè no tindria “accés als mecanismes de rescat financer que s'han anat establint els últims anys a la UE” i “el BCE no intervindria en els mercats com fa per a Espanya o Itàlia”.

Ús ‘de facto'

També el professor d'economia mundial i relacions internacionals de l'IESE i de la UIC Víctor Pou assegura que “en l'ínterim”, mentre negocia la seva adhesió a la UE, “Catalunya podria seguir utilitzant l'euro de facto”. “Tornar a la pesseta”, que de fet va ser una moneda catalana fins al 1868, any en què va ser adoptada a tot l'Estat, “seria molt complicat; l'euro és irreversible”, insisteix Pou.

“Una Catalunya independent presentaria un perfil econòmic molt més atractiu que l'Espanya actual als ulls dels millors socis de la zona euro”, augura el professor. Saurí considera que “l'impacte de la independència en els fluxos comercials amb l'estranger no dependria tant de la pertinença a la Unió Europea com de l'adhesió a l'Espai Econòmic Europeu: Noruega i Suïssa, per exemple, han liberalitzat el comerç amb la resta de països europeus sense necessitat de pertànyer a la UE.” El doctor en economia per l'Institut Universitari Europeu avisa que “caldria assegurar l'accés de Catalunya al mercat comú europeu per garantir que els costos del comerç exterior no augmenten”.


¿Ni el Barça ni cap equip català no jugarà en lligues espanyoles?

Els equips d'un estat català podrien participar en lligues d'altres estats ja que són entitats privades

El Mònaco juga la lliga francesa, l'Andorra ha jugat a l'espanyola i equips canadencs a la nord-americana NBA

La UEFA estudia la creació d'una lliga d'Holanda i Bèlgica i una dels estats escandinaus

La devaluació de l'esport català, especialment en el cas del futbol, pel fet de no poder disputar les lligues espanyoles, és un dels arguments de la por en contra de la independència de Catalunya que no tenen fonament jurídic. Els experts de la plataforma proseleccions esportives catalanes remarquen que cal tenir en compte que les lligues es regeixen pel dret privat: “Les lligues són entitats privades i, per tant, tenen el dret de decidir quins clubs hi participen, independentment de quin sigui el seu Estat.”

En aquest sentit, llavors, equips com el Barça i l'Espanyol podrien triar sense problema en quina lliga jugar, en un procés supeditat a la negociació amb la lliga en qüestió. Un dels exemples més esgrimits és el del Mònaco, que disputa i ha guanyat diverses vegades la lliga francesa. Però Mònaco, com a estat, no té selecció nacional, cosa que sí tindria l'estat català, per la qual cosa una comparació més adient seria amb equips canadencs com ara el Toronto Raptors, que juguen a l'NBA, la lliga de bàsquet dels EUA.

Als qui auguren que la Lliga de Futbol Professional (LFP), o l'ACB en el cas del bàsquet, es negaria a acceptar equips catalans caldria recordar-los que aquests clubs, especialment el Barça, contribueixen d'una manera decisiva al volum de negoci de la competició. A més, cal tenir present que ja hi ha precedents d'equips d'un altre estat de l'ONU en lligues espanyoles, com és el cas de l'Andorra, queva arribar a segona B.

És cert que la normativa de la UEFA no facilita les coses, però l'organisme té pendent un canvi normatiu total com a conseqüència de la sentència del TAS (Tribunal d'Arbitratge de l'Esport) que l'obliga a admetre Gibraltar. A més, la UEFA ja ha endegat un grup d'estudi per avaluar el projecte d'una lliga unificada entre estats diferents, com serien els casos d'Holanda i Bèlgica, i dels estats nòrdics de Suècia, Noruega, Dinamarca i Finlàndia, que crearien una lliga escandinava. Si els estats holandès i belga, aquest últim, a més, dividit entre flamencs i valons, poden fer una lliga conjunta, per què no ho podrien fer l'Estat espanyol i el català? En el cas del Barça, el seu president, Sandro Rosell, ja s'ha manifestat partidari de continuar jugant a la lliga espanyola, tot i que el mateix Rosell és també un dels màxims impulsors d'una superlliga europea que podria fer que el Barça, però també el Madrid, abandonessin l'LFP.

En categories inferiors caldria avaluar la creació de les competicions estrictament nacionals que defensa el president de la Federació Catalana de Futbol, Andreu Subies. I, en altres esports, cadascú es diferent, però en casos com el de l'hoquei podria ser a l'inrevés: que equips espanyols s'interessessin a participar a la lliga catalana ja que el 90% de l'OK Lliga és catalana.

Per tant, l'única certesa és que un estat propi suposaria el reconeixement internacional de les seleccions catalanes en tots els àmbits, i les competicions sectorials quedarien supeditades a la negociació entre les federacions dels dos estats, i amb d'altres.


¿El PIB de Catalunya s'ensorrarà?

El Principat figura entre els primers de la UE en PIB per càpita

La meitat de la producció catalana s'exporta i un quart va a parar a la resta de l'Estat, amb una clara tendència a reduir-ne la dependencia

La inversió de l'actual dèficit fiscal en despesa pública activaria fortament el producte interior brut

L'evolució del PIB català en un escenari de compliment de la reivindicació independentista ha estat aquests dies objecte d'un interès inusitat per part de prominents economistes espanyols. Per posar-ne algun exemple, Mikel Buesa, professor de la Complutense de Madrid, afirmava fa una setmana i mitja al diari ABC que el PIB d'una Catalunya independent cauria al nivell del de Xipre, una teoria aplaudida per altres experts, com ara Ángel de la Fuente, de l'Instituto de Análisis Económico.

Segons Buesa –que, convé no oblidar-ho, té un biaix marcadament polític perquè és, juntament amb Rosa Díez, un dels promotors del partit Unió Progrés i Democràcia (UPD)–, els “efectes frontera”, que es podrien resumir en una suma d'aranzels i boicot espanyol, farien disminuir el producte interior brut català en més d'un 20% fins a una renda per càpita d'uns 21.200 euros.

Experts catalans, però, rebaten amb xifres ben diferents aquesta teòrica desfeta econòmica. Per Marta Espasa, professora d'hisenda pública a la Universitat de Barcelona i membre de l'Institut d'Economia de Barcelona, la puixança del PIB català té un bon punt de partida, perquè consta entre els més alts de la UE, i resistirà el canvi polític gràcies a l'obertura de l'economia a l'exterior.

Ben situats en el rànquing

La professora Espasa recorda que, amb les dades més recents, les del 2009, actualment el PIB per càpita català, en paritat de poder de compra (és a dir, homogeneïtzant-ne les dades i referint-les a un índex de partida 100), se situa en setena posició de l'anomenada UE-15, és a dir, els quinze països primigenis de la Unió i més potents econòmicament. L'índex sobre la mitjana és, concretament, de 109, al voltant d'uns 28.200 euros per càpita en termes absoluts.

Més preocupant serà, en canvi, la situació del PIB espanyol sense l'aportació catalana, ja que allà el PIB per càpita cauria a 23.541 euros, és a dir, al catorzè lloc de la UE-15.

Pel que fa a la balança comercial, les dades d'exportacions de béns i serveis dels últims anys situen uns percentatges tolerables en cas de boicot: Catalunya exporta productes per valor d'un 52% del seu PIB, i la meitat d'aquest percentatge, aproximadament, van a parar a la resta de l'Estat, tot i que la tendència és d'anar substituint la dependència de l'Estat per la resta del món.

Canvi en els ingressos

A això, el també professor de la UB Emili Valdero hi afegia fa pocs dies en aquestes pàgines que l'estat català disposaria dels recursos del dèficit fiscal que ara llisquen cap a Madrid. D'aquesta manera, la Generalitat captaria entre 16.000 i 20.000 milions més, que revertirien de manera positiva en el PIB perquè serien recursos públics gastats a Catalunya.

Valdero apel•la a càlculs homologats a la UE per assegurar que per cada euro de l'actual dèficit fiscal gastat a Catalunya, el PIB augmentaria entre 1,3 i 1,4 euros, fins i tot descomptant un eventual boicot comercial espanyol equivalent a un 5%



¿El boicot comercial ofegarà l'economia catalana?

Amb les xifres a la mà, és irreal un boicot que pugui tombar el funcionament econòmic del país com a nació independent, perquè el dèficit fiscal actual actuaria de compensador

Només un rebuig dels productes catalans que afectés el 80% en vendes als consumidors i el 20% entre empreses equilibraria la quantitat que Catalunya aporta a l'Estat

Els boicots comercials, d'entrada, fan respecte i més si qui et fa el boicot és el teu principal client. Aquesta inquietud està augmentant entre els empresaris catalans des del gran clam d'independència que va significar la manifestació de l'11 de setembre passat.

Les institucions representatives dels empresaris, com ara la Cambra de Comerç o Foment del Treball, es mostren prudents, tot i que amb certa distància les unes de les altres. El record de les conseqüències del boicot al cava català, que es va iniciar a l'Estat espanyol durant la campanya nadalenca del 2004 i que, cíclicament, rebrota amb qualsevol excusa, també neguiteja. I, certament, no hi ajuda l'afirmació: “El boicot comercial ofegarà l'economia catalana.” Tanmateix, cada vegada són més les veus enteses en matèria econòmica que aporten estudis del que sí que és una quimera.

Modest Guinjoan, economista i col•laborador d'aquest diari, i Xavier Cuadras, també economista, van signar junts el llibre titulat Sense Espanya. Balanç econòmic de la independència, que l'Editorial Pòrtic va publicar fa poc més d'un any. Els autors del llibre demostren –amb dades contrastades– que l'impacte d'un boicot comercial seria relativament petit en comparació de la magnitud del dèficit fiscal que suporta Catalunya. Fins i tot afirmen que, posant-se en el pitjor dels escenaris, l'economia catalana en sortiria escaldada si el boicot fos del 80% de la compra que fa el consumidor i del 50% de la que es fa entre empreses. Xifres, segons Guinjoan, “absolutament impossibles d'assolir”. Si el boicot fos del 40% de la compra dels consumidors i del 20% de la compra entre empreses, el fet de deixar de tenir dèficit fiscal actuaria d'una manera absolutament compensatòria. Seria com una injecció de força econòmica del 9% del PIB.

El president espanyol, Mariano Rajoy, ha instat les grans empreses catalanes a fer campanya en contra del clam d'independència. A Catalunya, però, les empreses es compten per milers.



¿La independència obrirà un greu conflicte social?

Els experts destaquen que l'independentisme és madur, transversal i integrador, i que per això no hi haurà cap trencament social

Tot dependrà, segons els sociòlegs, del que facin els espanyolistes i com atiaran el conflicto

Les reaccions apocalíptiques són una reacció a la falta d'arguments davant el clam massiu dels catalans

La independència o un hipotètic procés d'independència no té perquè obrir cap conflicte social en la societat catalana. Si bé és veritat que qualsevol canvi històric important (una secessió, una revolució, etc.) pot ser un moment propici per al conflicte, els experts coincideixen en el fet que de cap manera es pot associar el començament d'un procés d'independència amb un trencament social. “No es pot suposar que, davant un procés d'independència, hi hagi d'haver una fractura interna, tot depèn de com es faci, del ritme i, sobretot, de com es fa que els ciutadans se sentin part del procés”, afirma el politòleg Jordi Armadans, director de la Fundació per la Pau.

La societat catalana és madura i el sentiment independentista expressat a la manifestació de l'Onze de Setembre s'ha demostrat que és generalitzat i transversal. “No és el sentiment d'un grupuscle antisistema, que podria crear certa suspicàcia, és un sentiment generalitzat, transversal, que aplega molts sectors i sensibilitats diverses, en què hi cap tothom”, recorda Armadans.

En aquest punt, el sociòleg Salvador Cardús explicita que el tipus d'independentisme que ha anat madurant els últims anys i ara defensen la major part tant dels ciutadans com de partits polítics “és cada cop menys antiespanyolista” i, per tant, no fa sentir incòmode ningú. “És un independentisme madur, perquè, si no fos així, molts dels que van anar a la manifestació de l'Onze de Setembre no hi haguessin anat”, apunta Cardús. També recorda que a la manifestació “ja no es van sentir els boti, boti, boti, espanyol el qui no boti de fa uns anys perquè el nou independentisme és integrador; ningú vol anar a cremar Madrid!”. La societat avança cohesionada.

“Penso que no es demanarà a ningú que renunciï als orígens, i crec que la futura Catalunya independent no negarà, als qui ho vulguin, poder mantenir la doble nacionalitat, tenint en compte que gran part de la població catalana és d'origen espanyol”, manté Cardús. “Hem d'evitar qualsevol espurna de confrontació”, hi afegeix.

La pau dependrà de com es tiri endavant el procés i la claredat amb què es vegi que tothom s'hi sent representat, però, per damunt tot, Cardús i Armadans coincideixen en el fet que el més important és el que facin els adversaris.

Provocacions

“No dubto que els contraris a la independència posaran tota la seva intel•ligència al servei de crear un conflicte”, sosté Cardús. De fet, assenyala que la batalla psicològica ja ha començat i que les amenaces de fragmentació social i del drama que s'esdevindria a Catalunya si fos independent no és res més que “el primer pas per provocar la confrontació, que és el que busquen”.

“Armadans, d'altra banda, manté que el discurs apocalíptic de militars i conservadors espanyolistes contra els desastres que esperen a una Catalunya independent “és un recurs contra la falta d'arguments”. “Ells mateixos s'han espantat i han reaccionat així a la seva angoixa”, diu. La manifestació unitària va deixar Espanya perplexa, segons coincideixen a explicar tots dos.

En canvi, la sociòloga Marina Subirats encara no té clar que el procés d'independència no suposi una confrontació. Subirats troba que el debat sobre la independència s'ha obert precipitadament i sense explicar quin “tipus de societat” en sortirà. “Està molt bé el debat de la il•lusió, però després, què?”, es pregunta. I, tot i que admet que la societat està prou cohesionada, dubta que les dificultats que es viuen per la crisi no atiïn brots d'incomprensió entre els catalans i, finalment, s'estigui gestant la desintegració del nostre model.


¿La Constitució és intocable i l'autonomia es pot suprimir?

L'article 163 de la carta magna espanyola preveu la reforma total o parcial del text

Modificar la Constitució per donar cabuda a un hipotètic procés secessionista implica fer una consulta a tots els ciutadans espanyols a través d'un referéndum

Fins a dues vegades s'ha modificat la Constitució espanyola, el 1992 i el 2011

És cert que la Constitució espanyola no preveu en la seva redacció actual cap mecanisme que permeti a una part de l'Estat iniciar un procés de secessió. Per tant, no falten a la veritat (la seva, en tot cas) aquells que amb vehemència afirmen que un procés d'independència com el que proposa ara Catalunya decau abans de començar el joc perquè no està previst en les regles de la partida. Des d'una òptica merament tècnica, el catedràtic de dret constitucional de la UB, Josep Maria Castellà, sosté que “la secessió és un dret exclòs de la Constitució”. Però, de la mateixa manera que això és així, també és cert que la carta magna preveu en el seu article 163 el mecanisme pel qual es pot reformar el text, amb afectació, fins i tot –o també, si és que hi ha la voluntat política– sobre un concepte tant sensible com el de la “indissoluble unitat de la nació espanyola”. En conseqüència és rotundament fals que la Constitució no pugui ser un instrument vàlid per adaptar la realitat de l'Estat a les noves situacions polítiques, també a les més escandalosament trencadores.

Una mostra d'aquest fet són les dues reformes de la Constitució amb la modificació de dos articles. La primera el 1992, per adaptar la legislació espanyola al tractat de Maastrich, i la segona i més recent, el 2011, per incloure els nous criteris d'estabilitat pressupostària. En aquest cas, n'hi va haver prou amb l'acord entre el PP i el PSOE per tirar-ho endavant.

Tot i ser factible, el que és evident és que ni el PP ni el PSOE estarien disposats a participar en una reforma constitucional que obrís la porta a un procés d'independència. Per tant, el fet que la via de la Constitució no es vegi com a viable no és per una qüestió de possibilitat legal, sinó per una realitat política obvia: els partits majoritaris espanyols no s'avindran a obrir la porta legal que permetria iniciar el camí cap a la creació d'un estat català.

Aquest hipotètic procés de reforma es podria instar des de Catalunya mateix, a través d'una iniciativa del Parlament. Després s'hauria de presentar al Parlament espanyol, que l'hauria d'adoptar com a pròpia.

Castellà avisa que la reforma constitucional que faria possible la independència de Catalunya afectaria aspectes fonamentals del text i, per tant, hauria de passar, obligatòriament, per convocar a les urnes tots els ciutadans espanyols en un referèndum vinculant. Ara per ara, sembla clar que una votació en aquest sentit no es decantaria per permetre processos independentistes.

De la via del dret al fet

Esgotada la vida del dret, sembla evident que només queda la possibilitat de la via del fet. En aquest sentit, tant Castellà com Joan Ridao, exdiputat d'ERC a Barcelona i Madrid i professor de dret i ciència polítiques, coincideixen que el procés d'independència ha de fer-se fora del marc constitucional. Ridao té clar que “ja s'ha superat el debat sobre el dret a l'autodeterminació i si es pot o no reformar la Constitució.” I assenyala el camí: “Cal anar per la via oberta al seu dia per la Cort Suprema del Canadà.”

Aquest tribunal, per resoldre les aspiracions del Quebec, va decidir el 1997 que no es pot menystenir la voluntat del poble expressada a les urnes, i va posar en valor un referèndum secessionista. L'esperit és que “cal una majoria clara d'acord amb una pregunta clara”, sosté Castellà. Ridao trasllada la via canadenca a Catalunya i proposa “impulsar un procés que porti a un referèndum, que és indispensable que sigui net, en el qual ningú no quedi exclòs, i que impliqui majories aclaparadores i sigui tutelat i acceptat per la comunitat internacional”.

Article 155 o com quadrar-se amb el díscol

Els qui defensen amb més vehemència que la Constitució tanca la porta a qualsevol procés sobiranista enarboren l'article 155 de la carta magna espanyola que al seu entendre permet suprimir una autonomia si aquesta actua “contra l'interès general d'Espanya”. Tot i aquesta advertència, el cert és que aquest article en cap moment diu que Catalunya podria perdre la seva condició de comunitat autònoma o que el seu estatut quedaria derogat. És un article que mai s'ha aplicat i, per tant, es desconeix quin seria el seu abast real en cas que el govern espanyol hi volgués recórrer.

L'article 155 es va inspirar en el text de la Constitució alemanya que preveu una cautela semblant en relació als lands. La disposició s'ha regulat, recentment per primer cop, en la llei d'estabilitat parlamentària, com a advertència del que pot passar a les autonomies si no s'ajusten als criteris de dèficit.